El 24 d'octubre de 1971, Pau Casals, el gran músic i lluitador incansable per la pau, va dir davant el plenari de las Nacions Unides: "Jo sóc un català. Avui Catalunya és una província d'Espanya. Però què va ser Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré per què: Catalunya va tenir el primer parlament molt abans de Anglaterra. Catalunya va acollir l'inici de la Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya al segle XI es van reunir en una ciutat de França, que aleshores era catalana, per a parlar de la pau."
I jo dic: jo sóc valencià. València avui és una comunitat autònoma, segons la Constitució Espanyola. Però què va ser València, l'antic Regne de València? L'antic Regne de València va formar part, junt amb Aragó, Catalunya, Mallorca, Montpeller, Sicília, Sardenya i altres terres de la Mediterrània, de la nació més gran del món, de la mateixa gran nació de què parlava Pau Casals.
Avui, davant el monument a Jaume I, proclame que la commemoració de l'entrada dels valencians en la gran confederació que fou la Corona d'Aragó dóna sentit, l'únic sentit, a la festa del 9 d'octubre.
Gràcies a Jaume I, els valencians vam ser un estat confederat amb la resta de territoris que vivien sota la corona de la casa reial catalano-aragonesa.
Per voluntat expressa de Jaume I, el Regne de València no va ser annexionat a Catalunya o a Aragó, sinó un estat de nova creació, agermanat i unit Catalunya, Aragó i Mallorca per la corona que ell encarnava i pel símbol del seu escut: quatre barres vermelles sobre fons groc. Potser, per a aclarir les coses, convé recordar que els germans no són una única persona, sinó dues o més persones unides per llaços indissolubles. Aquesta és també la nostra realitat nacional.
Per voluntat expressa de Jaume I, els nous valencians, els repobladors que van arribar de les altres nacions de la corona, van portar la llengua que ara parlem i que ens agermana amb Catalunya, Mallorca, Andorra, l'Alguer i el Rosselló.
Per voluntat expressa del rei Jaume I, els valencians vam tenir el nostre parlament i les nostres institucions pròpies i diferenciades de les dels altres regnes de la Corona, a través de les quals debatíem en pla d'igualtat amb les seues homòlogues catalanes, aragoneses o mallorquines allò que afectava el conjunt de la confederació.
Per voluntat expressa del rei Jaume I, els valencians vam disposar dels nostres propis furs, de les nostres lleis civils, mercantils i penals, unes lleis que volem recuperades i adaptades, sense perdre la seua idiosincràsia, al segle XXI.
Jo, per això, fidel a la nostra història col·lectiva, aprofitant les paraules de Pau Casals a l'ONU, proclame avui que sóc valencià i que vinc d'una història que en altre temps fou gloriosa.
Però, desgraciadament, encara hi ha qui pensa que la història va començar el 20 de novembre de 1975, quan morí el darrer dictador espanyol, o a tot estirar el 14 d'abril de 1931, en què es va proclamar la II República. Això és un error, moltes voltes malintencionat, que només condueix a la nostra despersonalització com a valencians.
Els valencians som molt més que un territori que no va arribar a tenir un estatut d'autonomia perquè un general va fer un colp d'estat.
Els valencians som molt més que allò que l'ordenament jurídic nascut de la Transició Política, iniciada la segona meitat dels anys setanta, ens atorgava negant-nos la qualificació de "Nacionalitat històrica". Ens negava i continua negant-nos amb formes molt subtils la nostra història plena i vigorosa que s'inicià amb la conquista de Jaume I, i que ha continuat, fins al moment actual, amb exemples de personalitats com fos Sanchis Guarner, signant de les Normes de Castelló, Joan Fuster, que va actualitzar els postulats valencianistes i aconseguí que els grups polítics antifranquistes assumiren part de les reivindicacions nacionalistes, o més a prop, el nostre pegolí Valerià Miralles Ortolà, que reivindicava l'ús del valencià, i va ser un ferm defensor dels autors que escrivien en valencià i del valencianisme polític.
Els valencians i valencianes que no ens resignem a la situació actual de sucursalisme polític i despersonalització cultural i lingüística, hem d'assumir i defensar amb orgull i convicció la tradició valencianista de la qual som hereus posant l'èmfasi en allò que ha donat sentit al valencianisme polític des de temps llunyans: la lluita per la llibertat i l'autogovern, la dignificació de la nostra llengua i cultura i la voluntat de servir, políticament el poble valencià.
Actualment, tal vegada més que mai de la vida, la política és percebuda pels nostres conciutadans i conciutadanes con un afer llunyà i, en molts casos, també, hostil. Sols cal mirar la política lingüística del govern de la Generalitat Valenciana per adonar-se fins a quin punt pot ser identificada com hostil per aquells persones que estimen el valencià i el volen com a llengua normal a tots els nivells.
Cal que sumen totes les veus crítiques, de totes les organitzacions que volen aprofundir en la democràcia i no convertir-la en una caricatura. Hem d'estar sempre en disposició de sumar amb tots els que comparteixen amb nosaltres objectius i projectes, i estar oberts a conformar alternatives eficients per a governar el nostre País.
Per això, per a proclamar la plenitud de la nostra història i reclamar el dret al nostre present, estem ací davant del monument al nostre rei fundador. L'antic Regne de València, l'actual País Valencià, vol recuperar la seua història col·lectiva, esmenar els errors passats, alçar-se sobre les derrotes que ens han dut a la situació actual i ofrenar el nostre treball a la utopia de la pau al món.
Visca Jaume I!
Visca el País Valencià!
Marian Tamarit: Regidora d'Esports, Mitjans de Comunicació i Societat de la Informació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada